Carme Karr va néixer a Barcelona en una família benestant i culta d’origen estranger, com indiquen els seus cognoms. El seu pare era un enginyer industrial que havia participat en el traçat del ferrocarril de Saragossa a Madrid, el seu oncle patern, Alphonse Karr, era un escriptor força conegut a França, on ella va passar tota la infantesa fins al 1880, quan va tornar amb 15 anys d’edat. Carme Karr era, doncs, “la filla d’un home de bona educació”, segons l’expressió que feia servir la novel·lista anglesa Virgínia Woolf (1882-1941) per referir-se a les dones de classe social mitjana o alta que havien de defensar els seus drets polítics, culturals i econòmics perquè l’educació i l’estatus social dels seus pares i germans no eren els mateixos que rebien elles pel simple fet de ser dones.
El 1990, quan tenia 25 anys, Carme Karr es va casar amb l’escriptor i periodista Josep M. Lasarte (1857-1921), amb el qual va tenir quatre fills. Com altres dones, va saber compaginar la vida de família amb la seva professió, que era l’escriptura, i amb accions concretes per defensar els seus ideals per construir un món millor. Diferents barris de Barcelona, l’Eixample, Sant Gervasi, Sarrià, van ser testimonis de les seves inquietuds.
Carme Karr va començar a publicar les seves primeres narracions el 1902 a la revista modernista Joventut, que era molt coneguda aleshores. Però no es va atrevir a ensenyar a tothom que era una dona i va signar amb un pseudònim, L. Escardot, com havien fet abans d’altres escriptores per tota Europa (George Sand, per exemple, també era una dona. I Víctor Català). A banda de contes, va escriure també obres de teatre, novel·les i articles periodístics en diverses revistes i diaris de l’època, que amb el pas del temps va signar moltes vegades amb el seu nom autèntic. En les seves obres difonia les seves idees, però també emprenia accions valentes per dur-les a terme.
Així, el 1913 va fundar i dirigir una residència de professores i noies estudiants, a l’estil dels col·legis anglesos. Estava convençuda que la cultura era un instrument imprescindible perquè les dones poguessin situar-se al mateix nivell professional que els homes i La Llar, que era com havia anomenat la residència, preparava les dones perquè tinguessin prou formació per dur una vida responsable i independent.
Un any després, quan tenia 49 anys i ressonaven els tambors de guerra per Europa (Primera Guerra Mundial, 1914-1918), la seva postura antibèl·lica la va empènyer a crear el Comitè Femení Pacifista de Catalunya, seguint les pautes marcades per altres moviments feministes europeus.
Segur que les notícies que arribaven de les accions que duien a terme les sufragistes angleses, dones de classe social mitjana o alta que defensaven de vegades provocadorament el dret de les dones al vot, va fer que el 1917 Carme Karr també reivindiqués el mateix a través de les pàgines de la revista Feminal, que ella havia dirigit abans, en un article titulat precisament “El vot de les dones”.
La reivindicació del dret al vot, que havien començat amb empenta les sufragistes americanes a mitjans del segle XIX (1848), es va estendre com una taca d’oli amb les actuacions espectaculars d’algunes sufragistes angleses, que no van dubtar a trencar els vidres dels aparadors de Londres o a encadenar-se a les reixes del Parlament anglès per fer sentir la seva veu. Aquestes accions, que van comportar la resposta contundent de la llei ja que les sufragistes van ser empresonades i, quan es van declarar en vaga de fam, van ser alimentades per la força, van donar el seu fruit de manera que la lluita pel dret al vot de les dones va acabar triomfant pertot arreu.
Des de Catalunya, Carme Karr hi va col·laborar de manera pacífica, però amb totes les seves forces. A banda de l’article esmentat, el 1921 va fundar el grup Acció Femenina, que va tenir una notable activitat l’any 1932, durant la República, amb motiu de les eleccions al Parlament de Catalunya i en protesta perquè les dones catalanes no podien votar, malgrat que la Constitució espanyola els reconeixia el dret de vot des del 1931, any en què el Parlament republicà va aprovar la llei que permetia votar a les dones després d’una intervenció memorable de l’advocada i política Clara Campoamor (1888-1972).
Però Carme Karr va poder votar ben poques vegades al llarg de la seva vida: als 68 anys en les eleccions del 1933, que van donar la victòria a les dretes, i als 71 en les del 1936, que van guanyar el Front d’Esquerres. El 18 de juliol, amb el cop d’estat del General Franco començava la Guerra Civil espanyola (1936-39) i s’acabava la democràcia. Carme Karr va morir quatre anys més tard, el 1943, quan en tenia 78.
Font:
Narrativa i pedagogia
QUART CREIXENT Associació de dones de Riells i Viabrea
